marxisme

maig 16th, 2012

Acabo de rebre un llibret titulat En defensa del marxisme   editat pel Moviment de Defensa de la Terra. El més important no és que l’opuscle sigui editat pel MDT, moviment format pel PSAN i Independentistes dels Països Catalans, sinó per l’excel·lent resum que presenta del marxisme i per l’encert també d’haver pensat editar-lo en plena crisi. Una crisi que si el sistema no ho tingués tot tan dominat i controlat, els mitjans de comunicació  no la nomenarien simplement crisi, sinó que

hi afigirien,  una i altra vegada, el nom del seu responsable   i la batejarien de crisi del sistema capitalista.

El llibret comença per considerar que “la defensa del socialisme i fins i tot de la democràcia suposa defensar la visió materialista del món i combatre sense escrúpols de cap mena interpretacions idealistes (especialment les religions” les quals,  diu, “tenen per per finalitat distreure l’atenció sobre les arrels dels probemes socials per mantenir l’Ordre establert”.

Sobre el tema de la qüestió nacional, explica que “La nació no és un ens abstracte, etern i immutable sinó una determinada forma de vida humana, formada a través la història, unes relacions econòmiques, un territori, una llengua, i unes formes de vida compartides. Si la lluita nacional està mancada d’una anàlisi materialista -diu- pot tenir també expressions basades en idees reaccionàries (racisme, etnicisme,etc) o en simples crides a la bona voluntat de la gent, sense considerar que, per interessos socials i econòmics de classe, sectors importants de la burgesia, per exemple, siguin poc propensos a la defensa conseqüent de la llibertat nacional.

I també recorda  allò que no és una nació: “ no és una ètnia ni un conjunt d’ètnies   una religió o un conjunt de religions…) és una col·lectivitat organitzada sobre una base territorial i uns paràmetres culturals compartits”. I més filosòficament considera que “el món no és com un conjunt d’objectes acabats sinó com un conjunt de processos” i cita  el que deia Engels a Marx: “en els grans processos històrics, 20 anys igual a 1 dia i a vegades dies en que es condensin 20 anys”.

Recorda també els principis elementals del marxisme: no s’ha de confondre “capital amb diners” i “preu” amb “valor”. El capital permet posseir mitjans de producció  i comprar força de treball i mercaderies. Si el valor d’un objecte depèn de la quantitat de treball necessària per crear-lo, el preu integra més factors, necessàriament costos i la necessitat d’obtenir beneficis, resultat que  s’obté a través de la “plusvàlua”; una part de la plusvàlua  permet el manteniment de l’eina de producció, sempre en mans del capital, i a acumular capital per continuar mantenint l’eina i ampliar-ne la proprietat. En conseqüència i lògicament el capitalisme mesura l’economia en termes de plus vàlua i no en termes de necessitats socials; no s’organitza per cobrir les necessitats de la comunitat sinó en augmentar els beneficis al capital.

Hi ha dues maneres de disminuir la plusvàlua, rebaixant la part variable dels costos, és a dir la massa salarial i la part del capital per invertir, capital que difícilment podrà disminuir aplicant la lògica capitalista d’acumulació de capital; per tant, en el sistema capitalista per baixar els costos sols resta disminuir la massa salarial. En l’equilibri entre interessos oposats, entre la voluntat  d’una banda dels “capitalistes” de conservar, amb el sistema productiu, el poder, i d’altra banda les necessitats socials, entren en joc -sempre dintre del sistema econòmic capitalista- les ideologies, la política, i els polítics. Uns, en particular la dreta, són partidaris d’acumular capital, cosa que afavoreix els inversors i els altres,  les esquerres, es decanten generalment per afavorir les necessitats socials.

Però el que no fan ni els uns ni els altres –o no en tenen la capacitat!-és poder controlar un repartiment equitable entre capital i treball en el si dels Consells d’administració  a causa  del sacrosant principi de la propietat (on són els límits?) que tothom ha acceptat. Poder controlar internament les empreses aniria contra les lleis del capitalisme i en benefici d’augmentar la transparència és a dir la democràcia. En aquestes condicions, respectant el secretisme en  la gestió empresarial (asense  uns consells d’administració paritaris, capital treball per exemple) estem a la mercè del capitalisme salvatge car  la lògica del mateix  sistema capitalista impedeix la transparència, la fa impossible; o respectes la democràcia, els interessos de la immensa majoria  o bé les lleis del capitalisme, que cada cop està més concentrat en poques mans.

I en això estem.

 Per acabar sobre la qüestió de la nació catalana independent, el llibret  diu que el partit comunista ha de ser “l’intel·lectual orgànic de la classe obrera” (no podia ser altrament!)  si bé conclou que la lluita per la societat socialista “serà del conjunt de les classes populars”.

Pel que fa a la independència i amb menys recursos filosòfics, úniquement amb la sola experiència de l’observació de la vida política, nosaltres  ja hem tingut ocasió d’escriure: No m’interessa un país de dreta, per la simple raó, que tant a Catalunya com al País Valencià, la independència la guanyarà l’esquerra o no la tindrem.

Posted in General | No Comments »

Les diferents generacions Valencianistes van fent país

maig 7th, 2012

A l’article titulat “El país Valecià crida a la porta”, comentavem una entrevista que el setmanari El Temps feia a Francesc Viadel a l’ocasió de la sortida del seu llibre El Valencianisme , l’aportació positiva. Cultura i política al País Valencià (1962-2012).

El llibre tracta de la contribució del fusterianisme al País Valencià a partir de la publicació de Nosaltres els valenciancians. La lectura del llibre de Viadel, com no podia ser altrament, confirma aquesta aportació de Joan Fuster a la concepció moderna del Pais Valencià. Per Viadel la veritable Primavera valenciana va tenir lloc  el 1962 amb la publicació de “Nosaltres els valencians. Al seu llibre relata les aportacions positives en tots els dominis, de la literatura a la musica, la pintura, la industria editorial etc, que s’han produit aquestes darreres dècades. Explica també òbviament, la gran reacció dels sectors conservadors,  dels franquistes locals i de l’extrema dreta contra Fuster i els seus seguidors, i  tampoc oblida els errors comesos en les pròpies files del valencianisme  al si del ratpenatisme, dels Casp i  Adler, etc. Errors  no exempts de rivalitats personals, d’intrigues i enveges, i igualment errors  del mateix Fuster com la radicalitat manifestada a l’aplec del Puig del 22 d’octubre de 1977 que va fer dir  al polític i pintor Doro Balaguer que “la cultura començava a esllavissar-se cap a plantejaments utòpics, ignorant la realitat política”.

Parlant justament de realitat política, Fuster i els seus joves políticament inexperts seguidors no van saber calibrar el grau de maturitat de la consciència nacional del poble valencià tal com hem vist n’era capaç Doro Balaguer amb una experiència que tenien també els nacionalistes republicans dels anys 3o morts, exiliats o silenciats durant el franquisme.

Caldrà un dia estudiar més a fons i reconèixer la visió política d’aquella gent avui en dia injustament oblidada. És al·lucinant (sembla una veritable predicció!) el que escriu  Josep Castanyer en una carta  en castellà que he estat rellegit darrerament, datada del 6 de gener de 1946 i dirigida al tinent coronel Manuel Uribarri militant del Partit Valencianista d’Esquerra, comandant de la columna valenciana que desembarcà a Ibiza.

Diu  J. Castanyer que va ser comissari de la columna valenciana, en la seua carta des del seu exili d’Orà a Uribarri que era a Mèxic:

(…) Ellos los catalanes siguiendo su actuación del tot o res han ido revalorizando su personalidad personal ante la resistencia ignorante de toda la península pero no conforme con un estatuto concedido (nosotros tampoco) y ahora esgrimen esta nueva amenaza para conseguir de los gobiernos centrales el máximo de independencia. Yo les aplaudo pero no caigo en la inocente tentación de incorporar los afanes de nuestro País a esta táctica maximalista, que tiraría contra nosotros el odio de nuestros enemigos i la indiferencia de nuestros propios amigos. Cuando el País Valenciano hubiese desarrollado sus ansias de libertad al grado que se encuentra el pueblo catalán u eso hubiese tenido como consecuencia afianzamiento de nuestra personalidad dentro i fuera de nuestro territorio, entonces seria oportuno  cualquier estratagema maximalista para conseguir mayores ventajas. Ahora seria frustrar para siempre el renacimiento colectivo de nuestros compatriotas enfrentados con un un problema para el que su espíritu no encontraría ninguna resonancia. No creo preciso declarar que siento una profunda simpatía por Catalunya i que me siento identificado en casi todos sus problemas; pero seria insincero si manifestase estas simpatías más allá  de aquellas coincidencias que justifiquen el afán de los pueblos. Sobre este mismo tema tengo una polémica con Gaetà Huguet que se encuentra en Montpeller y observo que habrá sido ganado por esta perspectiva de separarnos de Castilla enganchados al carro victorioso del pueblo catalán. Esto me recuerda el cuento del portugués perdonando la vida a quien le sacase del pozo. Yo entiendo que ante todo  hay que formar conciencia nacional en nuestro pueblo i un sentido heroico de su libertad. Conquistado el respeto i el derecho de  autodeterminación, entonces nos uniremos con quien nos parezca o permaneceremos dentro de los limites políticos de nuestra personalidad sin obviar nunca la universalidad de nuestros principios i sin sacrificar sentimientos a las conveniencias.

“Abans de tot, deia J. Castanyer, hi ha que formar consciència nacional en el nostre poble i un sentit heroic de la llibertat”.

És evident que aquella gent tenia clar els seus motius d’ evitar  enganxar al carro  d’una societat amb un nacionalisme transversal, a un poble valencià que havia vibrat a les proclames anticlericals d’un Blasco Ibañez i amb “un  esperit no  preparat  per  enfrontar-se a un problema pel qual no trobaria ressò”.

També diu Castanyer: “Conquistado el respeto i el derecho de  autodeterminación, entonces nos uniremos con quien nos parezca”.

Naturalment afegim avui nosaltres, però allò que té sentit, per origen, per llengua, cultura i interès com a poble (o sigui per tot el que  la reacció espanyola combat!) és reivindicar-ho i contribuïr  amb les nostres aportacions com a país al desenvolupament del conjunt de Paísos Catalans. I aquesta és és la gran aportació de Fuster trencant amb la València franquista folklorica i regionalista heredada de Llorente com explica Viadel  i a la que, segons nosaltres, el nacionalisme valencianista repúblicà ja havia intentat superar en el poc temps del que va disposar.

Dit això,  tornem al llibre de Viadel, un assaig que ens relata de forma precisa i documentada les vicissituds i aportacions del nou valencianisme d’aquest darrer mig segle al nostre País.  A partir d’aquesta història recent que ens porta fins  els nostres dies podem constatar que les diferents generacions valencianistes malgrat el tràgic sotrac de la guerra i de la dictadura han anat sumant les seves aportacions,  i avui els valencians ens podem felicitar d’existir com a poble, de tenir una llengua normalitzada parlada per més de 10M d’habitants, un relat de País modern gràcies a Fuster, i últimament un principi d’unitat de partits nacionalistes als quals per vèncer, haurien de poder arribar a unir-se -encara que sigui amb un programa de mínims-  la totalitat de les forces progressistes.

Posted in País Valencià, Política | No Comments »

El silenci dels bisbes

maig 4th, 2012

En què o en qui creuen els nostres bisbes?

 

És curiós que aquesta pregunta que es fa el teleòleg José M. Castillo coincideixi en la que es fan molts ciutadans, no sobre els bisbes, sinó sobre els dirigents dels partits polítics quan constaten certes actituds contradictòries dels seus representants. I aquesta similitud en la pregunta explica més que grans dissertacions que a l’època en la qual vivim  l’opinió pública –abans dèiem el poble- cada vegada adquireix més importància, la qual cosa obliga a la gent amb sentit de la responsabilitat, ja siguin teòlegs catòlics, militants polítics  o simples ciutadans a ser més exigents amb els seus dirigents. I segurament  en els dos casos, en política com en religió, les respostes per part dels dirigents són similars.

Però veièm primer que ens diu Josep M. Castillo abans de continuar:

“Hace unos años, se hizo famoso un film que llamó la atención de mucha gente: “El silencio de los corderos”. Una historia patética que analizaba la extraña personalidad del doctor Lecter, un siquiatra desquiciado, amalgama de dos facetas contradictorias. Por una parte, el hombre culto, refinado, de modales exquisitos. De otro lado, el “alter-ego” de este tipo desajustado, cínico, manipulador, que castiga sin piedad a quienes dan muestras de “malos modos”. Pues bien, si recuerdo aquí esta historia y el poder destructivo que tal historia contiene, es porque “el silencio de los corderos”, me evoca una de las experiencias más fuertes que estamos viviendo en estos días. Me refiero, no ya al “silencio de los corderos”, si al “silencio de los pastores”, utilizando el título que se asignan a sí mismos los obispos. Estos hombres que, como el mencionado doctor Lecter, aparecen, ellos ambién, como una amalgama de dos facetas contradictorias: el refinamiento de los modales exquisitos y la manipulación cínica del que va por la vida castigando los “malos modos”.

Todo esto viene, como anillo al dedo, para ayudarnos a pensar lo que estamos viendo y viviendo desde el día en que el PP ganó, con mayoría absoluta, las últimas elecciones generales. Ante todo, porque no puede uno quitarse de la cabeza esta pregunta molesta: ¿cómo se explica que la opción política más afín a la Iglesia sea la que peor trata a los pobres,a los inmigrantes, a los sin papeles y sin techo, a todos aquellos, en suma, que fueron los más cercanos al que la Iglesia considera como su fundamento y su modelo, Jesús de Nazaret? Es duro afrontar esta pregunta. Porque, aparte otras consideraciones, es una cuestión que inevitablemente lleva derechamente a otra pregunta aún más incómoda y desagradable. Quiero decir: ¿en qué religión creen los que siguen defendiendo la gestión del actual Gobierno de España? Y, lo que es aún más fuerte, ¿en qué o en quién creen nuestros obispos?No estoy sacando las cosas de quicio. Basta leer los evangelios para darse cuenta enseguida de dos cosas: 1) Lo que más le preocupó a Jesús fue el problema de la salud de la gente, sobre todo de la gente pobre. Prueba de ello es que rara es la página de los evangelios en la que no se habla de enfermos y de curaciones de enfermos. 2) Jesús relaciona constantemente la fe con las curaciones. “Tu fe te ha curado”, dice una y otra vez el Evangelio. La fe en Jesús se traduce en salud. Es interminable la lista de textos que sería necesario recordar aquí. Lo cual quiere decir que el que tiene fe, lo primero que hace es procurar, por todos los medios que tenga a su alcance, para que el problema de la salud sea lo más eficaz posible y alcance, sobre todo y ante todo, a la gente que más lo necesita. Exactamente lo mismo que hizo Jesús. Por supuesto, nosotros no podemos hacer milagros. Pero sí podemos exigir a los gobernantes que la atención sanitaria esté debidamente garantizada, ante todo, para quienes más la necesitan. Más aún, cuando los gobernantes de este país, desde su mayoría absoluta, le han metido la tijera a todo lo que se les ha ocurrido, sobre todo a las partidas presupuestadas para los más pobres y desamparados, ¿cómo se explica el silencio de los obispos sobre este asunto concreto precisamente? ¿Por qué se callan en esto, que es tan grave? ¿Por qué ahora justamente dan pie para que se hable tanto contra los homosexuales y su apremiante “curación”? ¿No es sospechoso que hayan desviado la atención hacia el problema de los gays y lesbianas cuando nos hemos enterado de que la partida del presupuesto que se destina a la Iglesia ha quedado intacta? Yo sé que en la Iglesia hay muchos obispos, cientos de sacerdotes y legiones de laicos cristianos que no están de acuerdo con estas cosas. Pero también es cierto que quienes más poder tienen, en esto de la religión, son los que deciden lo que se dice y lo que no es “prudente” decir, ni “se debe” decir. ¿Por qué dejan que las cosas sigan así? Es mucha la gente que en España se hace estas mismas preguntas. O preguntas, sin duda, mucho más graves y apremiantes. Por esto precisamente, porque se trata de un silencioso clamor popular, por eso digo estas cosas. Porque es mucho lo que me importa la Iglesia. Y porque sé que la Iglesia sigue teniendo fuerza y poder ante la opinión pública. Yo me pregunto qué habría pasado en España si los obispos en pleno se hubieran plantado ante la reforma del mercado laboral, los recortes en educación y sanidad, las duras decisiones que se han tomado contra los inmigrantes… ¿Estaríamos como estamos? ¡Qué ocasión está perdiendo nuestra Iglesia para clamar, como clamaban los profetas antiguos, que no hay derecho a hacer las cosas que se están haciendo! Por eso, porque me importa tanto el dolor de los pobres y el descrédito de la Iglesia, por eso clamo, como voz en el desierto, ¡Basta ya!

J.M. Castillo,

teòleg, ex jesuïta

Al nostre entendre, allò que garanteix la pervivència de la Fe   –a part òbviament no existir una resposta racional misteri de la creació, són les estructures de l’Església. Unes estructures que si es confirma l’evolució assenyalada de l’opinió pública cada cop seran menys eficaces   i poden fins i tot esdevenir contraproduents . Però cal reconèixer que abans d’arribar a aquest situació haurà de  passar molt de temps.

Aquells cristians que avançant-se al temps justament i prescindint de de les estructures de l’Església, confien únicament en la fe per evangelitzar el món a la manera dels primers creients, la única cosa que demostren és que són millors cristians que els gerarques de la seva Esglesia. No els s’ha de sorprendre però, que considerant innecessari ’instrument Església i posant així en evidència els seus representants, que aquests es defensin i els excloguen. L’Església no els necessita. L’Esglesia solament  necessita fidels, exactament com els partits polítics.

En el cas dels partits polítics, als militants els mou la idea de que  la democràcia necessita dels partits i són conscients de que tot altre sistema que pretengui  prescindir-ne  ha demostrat històricament que és pitjor. Evidentment que en aquest context, per a un ciutadà, deixar de votar al partit que representa la seva ideologia o inclús abandonar la ideologia, no representa cap trauma metafísic. Ja d’entrada té assumit el terreny en que es mou, un sistema inventat, imaginat i gestionat per la ment humana, amb tota la seva grandesa i totes les seves insuficiències.

En el cas de la religió, prendre consciència  de les febleses i contradiccions dels mateixos “representants de Déu sobre la terra” ha de representar un trauma que pot  aacabar posant en dubte que la mateixa religió sigui d’inspiració divina i arribar fins a fer perdre la pròpia fe. 

 

 

 

Posted in Ètica/Laïcitat/Religió, Política | No Comments »

Dos equips, dues nacions

abril 28th, 2012

 

 

 

 

 

 

 

.

No m’ he perdut la roda de premsa de Guardiola. I abans de tot, cal reconèixer  la intel·ligència de marxar en el moment en que està al zenit de la glòria; òbviament en la seva carrera no podia anar més enllà, solament podia mantenir-se i el més probable recular. De la seva intel·ligència Guardiola n’ha donat altres proves però aquesta n’és una; també és de remarcar el saber fer i la pasta humana del basc  Zubizarreta. I per què no dir-ho, del club en el seu conjunt representat per Sandro Rosell. Anunciar el successor al mateix temps que la renuncia de Guardiola també ha estat tot un encert: matitzava pels culés la decepció de perdre Guardiola i a més tallava totes les especulacions davant els partits que queden per jugar! I que l’entrenador escollit sigui el Tito Vilanova no podia ser millor des de tots els punts de

vista: qualitats humanes, tècniques, filosofia de joc, criat a la casa, etc… I un detall més per part de tots els protagonistes, deixar a Zubizarreta, el qui es queda, l’avantatge d’haver-lo triat.

Arribat a aquestes conclusions on tot apareix racional, perfecte i engrassat, em venen al cap unes idees que estic segur que molts també tindran, però que pocs prendran el risc, com jo, de vorejar el ridícul expressant-les ja que assimilen un joc com el futbol a la política, o fins i tot més enllà, a la idiosincràsia de dues societats, barrejant “peras con manzanas” a la manera d’Ana Botella l’avui alcaldessa de Madrid. Car en efecte, m’estic preguntant  si és el barça que ha près els valors de la societat de la  que forma part, o és la societat en la que viu que no pot engendrar un club que no tingui les caractèrístiques que té el Barça. I dit això, ens podem fer les mateixes reflexions pel que fa al Real Madrid i la societat espanyola. Per mi no hi ha dubte que el Madrid, un equip fet a cops de talonari, amb el portugués Mourinho o sense el portugués, respon a la manera de ser espanyola, en la que constatem improvisació, frivolitat superba i prepotència. Avui tocava parlar de futbol í òbviament no és una matèria per treure segons quines conclusions definitives però sí revelador, inclús pels que seguim al dia dia la política, de que Espanya i Catalunya són dues nacions totalment diferenciades i no únicament pel fet de la llengua.

Posted in General | No Comments »

El País Valencià crida a la porta

abril 24th, 2012

El setmanari El Temps publica una entrevista a Francesc Viadel a l’ocasió de la sortida del seu llibre   Valencianisme, l’aportació positiva( PUV 2012) . L’entrevista parla  de l’aportació del fusterisme.Per Viadel la veritable Primavera valenciana va tenir lloc  el 1962 amb la publicació de “Nosaltres els valencians. Fuster,  no solament ens ha salvat els mots sinó que “davant l’ofensiva d’uns i les mancances i renúncies dels altres, avui, pensa Viadel no hi hauria cap rastre dels valencians com  a poble singular i diferent. sense Fuster. Malgrat la situació Viadel té una visió optimista del panorama valencià; considera que Compromís ha fet coses que no han sabut fer uns altres partits progressistes: Enganxar el valencianisme a la creació d’un País Valencià modern i sostenible i atraure. gent jove que es mou molt bé en camps com ara les xarxes socials i que tenen molt de camí per recórrer.És la vía i aquest és el discurs que ha d’arribar al poble valencià, magrat les circumstàncies que continuen adverses.

Posted in General, País Valencià, Política | No Comments »

La realitat és aquesta

abril 22nd, 2012

Posted in General, Política | 2 Comments »

Josep Lluís Bausset

abril 16th, 2012


Josep Lluís Bausset, avui centenari, amic i company del meu pare dels anys 30  llicenciat en farmàcia i magisteri i  professor d’institut, durant la Segona República Espanyola va ser  testimoni en primera persona del valencianisme polític i cultural cívic; i  la seva figura també suposa una important contribució a la consolidació de la llengua, al 1932 en representació de l’AVE, l’Agrupació Valencianista Escolar,  i hi consta com a signant de les Normes de Castelló.

Durant la dictadura franquista fou un dels primers en fer ràdio en català al País Valencià, col·laborà al diari Levante i el 1965 fou un dels que signaren el manifest Més de 20.000 valencians demanen l’ús de la seua llengua als actes religiosos. També va impulsar les revistes Parlem i Vencill i fou un dels membres fundadors del Partit Socialista del País Valencià de l’Alcúdia i contribuí a la celebració de les primeres edicions dels Premis Octubre als anys 70. Va participar en el Primer Congrés d’Història del País Valencià.

A través dels pares, el seu fill, Josep Miquel i jo ,  tenim  doncs els mateixos orígens polítics  pel que fa al valencianisme,solament que  J.M s’ha criat al país i jo a l’exili. Josep Miquel és monjo de Montserrat i jo, no solament soc incrèdul sinó que considere l’Església catòlica espanyola com un dels responsables  principals del cop d’Estat militar i de la guerra civil, i  pense que el Vaticà, amb la seva potència i influència, és un dels pilars del capitalisme mundial. No sé si aquesta manera de pensar meva és deguda a haver estat, com tanta gent, víctima de la guerra, però són els meus sentiments. Pels interessants ecrits que m’envia Josep Miquel  dedueixo que no solament és un nacionalista valencià sinó que socialment està molt a prop de la teoria de l’alliberament  de Casadaglaglia que fa anys vaig tenir l’honor de conèixer a París.

Com no dubto  de la fe de Josep Miquel, i encara menys de la seva honestedat intel·lectual, he arribat a la conclusió que seria una magnífica l’ocasió  que una persona com ell pogués explicar com ha arribat a vèncer les contradiccions  que jo, personalment no puc deixar de constatar, entre  una doctrina d’inspiració divina i la crua realitat d’un món que segons la mateixa doctrina Déu ha creat. Com diu el doctor Moisés Broggi en una entrevista: quan més s’avança en la ciència més necessari apareix el fi de la religió car més enllà de la ciència hi ha un misteri de la creació que la ciència no pot penetrar, si bé conclou el doctor Broggi,   sembla excessiu resumir el mistèri a través d’un home -Jesucrist.>

Posted in Ètica/Laïcitat/Religió, Ètica/Laïcitat/Religió, Política | No Comments »

Des de Sueca, País Valencià

abril 13th, 2012

  Governe PSOE o governe PP, continuen reforçant l’estructura radial de l’estat. La
caboteria no té límits, i la pocavergonya tampoc. Madrid, el centre del món i la
resta dues pedres. Mira que l’AVE és caríssim i poc amortitzable. Si malbaraten així
els nostres diners, serà que ja hem eixit de la crisi? O serà que es tracta dels
‘nostres’ diners….
____________________________________

MADRID I LA PERIFÈRIA. PRESSUPOSTOS ESTATALS 2012

Als pressupostos generals d’enguany, el govern del Partit Popular entre d’altres ha
reduït (¿encara més?) les inversions a Catalunya, Ses Illes i el País Valencià. La
‘Perifèria’, això és.

Com no podia ser d’altra manera, l’avarícia sense fre de la capital estatal deixa
arraconat el rendible Corredor Mediterrani i continua estenent, monstre voraç i
insaciable, tentacles ferroviaris d’alta velocitat per on circularan vertiginosos
combois, com el futur AVE entre Madrid i Galícia. Del centre cap a fora, de fora cap
al centre, forat negre que tot ho engul i tot ho vomita.

Amb crisi o sense crisi, l’estratègia espanyolista és clara com l’aigua, i no
s’amaguen de dir-ho: l’important és vertebrar Espanya.

Però, ¿què significa vertebrar Espanya? ¿Es tracta d’articular-la al seu antull
imperialista i centralitzador, sense comptar amb l’opinió dels que per a ells som
‘gent de perifèria’, ‘provincians’ o ciutadans de segona categoria?

Quan s’hi posen a ‘vertebrar Espanya’, ¿per què no ho fan de manera eficient,
connectant tothom amb tothom? Espanya no es teixeix en forma de teranyina, de xarxa
informàtica, flexible, adaptable, moderna…. concèntrica i transversal alhora….
No, la seua estructura és rígida i arcaïtzant, radial com les aspes d’un molí. Per
comunicar un extrem amb un altre, tothom hi ha de passar pel centre. Tot gira al seu
voltant, tot s’entén des de i cap a Madrid, la capital, amo i senyor absolut, domina
el panorama i els súbdits s’agenollen davant d’ella, raó de ser i espina dorsal -
columna ‘vertebral’- de l’estat.

Una vegada més, i no serà la darrera, Espanya infravalora les seues extremitats. Tot
i sense elles no poder avançar, continua alimentant el cos inflat de la Meseta
central, mòrbid ja d’obesitat, alhora que desnodreix del cinturó costaner membres
exteriors que també són vitals.

Als populars no els plau -i, no ens equivoquem, als socialistes tampoc- comunicar
valencians amb catalans en direcció sortida a Europa. No desperta l’interés
‘nacional’. Els fils de titellaire madrileny es tornen flonjos i s’esfilagarsen tan
lluny, tan lluny de Castella. Fomentar la nostra entesa, permetre la mútua
col·laboració entre catalanoparlants, del nord i del sud, faria trontollar la barrera
que entre nosaltres duen anys, segles, enlairant -que no per antiga deixa de tindre
peus de fang.

Tan braus que es mostren en públic, com galls fers en un corral, tenen por de la unió
de Catalunya i el País Valencià. Podria decantar la balança cap ací, i als de Moncloa
no convé que ni un raig de sol s’escape de Madrid.

¿Serà que en el fons no senten, no han sentit mai, la perifèria -Mallorca, Barcelona,
València….- com a part de la seua gran ‘nació’?

Contribuents monetaris sí que ho som, aüssades, però ciutadans al nivell de la Meseta
ancestral, ho dubte molt, i molt. Qüestió de física elemental. Serà que, amb
l’altitud, l’afany de dominació hi creix i cap a la costa, decau i desapareix.

¿Per què se senten incòmodes, molestos, en contacte amb la nostra llengua, amb la
nostra cultura i forma de ser? ¿Per què mai no ens volen entendre i acceptar com som?
Quan més ens uneix el català, més creuen que ens separa d’ells.

La fricció entre conquerit i conqueridor dóna grans pel·lícules èpiques i d’acció,
però resulta dur i esgotador quan ho vius dia a dia en ta casa, al carrer, al treball
i en mitjans de comunicació.

No és el fet de parlar català el que em fa sentir menys espanyol, són els atacs
espanyolistes (verbals i d’altra mena), la humiliació constant, la discriminació
contra la llengua, el que m’empeny a fugir d’aquest estat opressiu, de l’Estat
opressor.

Si açò ho veu un tio com jo, corrent i del muntó, i m’encenc com altres valencians,
que en principi érem ‘molls’ i només féiem que obeir i callar, imagina com piulen els
catalans quan reben en pròpia carn, multiplicats per deu, insults i abusos d’allò més
enfurismats, sovint sense substància ni trellat.

¿De què s’estranyen molts quan avança, inexorable, l’independentisme en terres
catalanes, segons diuen les enquestes? ¿Podrien fingir-ho alguns espanyols, almenys
dels màxims dirigents? ¿I si en el fons hi ha gent visionària -Rajoy, Aguirre,
Montoro….- dins l’host del Partit Popular, i troben més prop la independència de
Catalunya que els mateixos catalans? ¿I si els pressupostos generals, eixos que ens
han imposat, no són més que una invitació, una espenteta jovial, perquè ens acomiadem
ja?

¿Per què, si no, inverteixen cada vegada menys en aquesta ‘regió’ de la ‘perifèria’?
¿Per què incompleixen la llei els populars -igual que feren socialistes- deixant fora
del pressupost d’enguany els 759 milions d’euros que encara deu l’estat a Catalunya,
dels comptes del 2011, i els 219 milions de la disposició addicional tercera, inclosa
a l’Estatut Català, que pertoquen a 2012? ¿Per què retallen el ferrocarril que uneix
ports, resseguint la zona marítima, si faria repuntar l’economia?

És possible que auguren, atés l’augment de sobiranisme, una Catalunya independent
d’ací cinc, deu, vint anys…. Des de Madrid, des de la torre d’ivori, es tanquen en
banda a revertir un cèntim més a fons perdut en una ‘regió’ que senten, que veuen,
que saben…. que de ‘perifèria’ -gairebé suburbi- en poc de temps esdevindrà, de ple
dret, un país estranger. Potser, per a ells, mai no ha deixat de ser-ho. Només caldrà
signar-ho, i fer-ho formal.

Sueca (País Valencià, Marènia [o Països Catalans]), 5 d’abril del 2012
Joanjo Aguar Matoses

Posted in General, Política | No Comments »

Tal com ens ha arribat

abril 9th, 2012

Rebut, dijous 5 d’Abril 2012

Soñar no cuesta nada !!!

 

¡¡QUE CIRCULE!

¿POR QUÉ CUANDO COMPRAMOS UNA VIVIENDA TENEMOS QUE PAGAR A UN NOTARIO, SI CUANDO ENTRAN OKUPAS LOS PAPELES DEL NOTARIO NO VALEN PARA SACARLOS DE TU CASA ?¿POR QUÉ LOS BANCOS, CUANDO SE QUEDAN CON TU VIVIENDA LA PUEDEN VENDER SIN PONERLA A SU NOMBRE Y ASI NO PAGAR EL 7% DE TRANSMISIONES PATRIMONIALES?  ¿CUÁNTOS MILES DE MILLONES DE EUROS TENDRÍAN QUE PAGAR A HACIENDA?  CALCULANDO QUE HAYA 1 MILLÓN DE VIVIENDAS QUE LOS BANCOS HAN ARREBATADO A LOS HIPOTECADOS FALLIDOS Y PONIENDO UN VALOR MEDIO A LA VIVIENDA DE 200.OOO EUROS, SERÍA:1.000.000 X 200.000 = 200.000.000.000 MILL. X 7% = 14.000.000.000 MILLONES  …………Y NADIE DICE NI MU…………¿POR QUÉ?Hay que indignarse…

LA REDUCCION DEL DÉFICIT HA DE PASAR, EN PRIMER LUGAR, POR LA REDUCCIÓN DEL SUELDO Y PRIVILEGIOS DE TODOS LOS POLÍTICOS. INCOMPATIBILIDAD DE SUELDOS Y DE CARGOS PARA TODOS LOS POLÍTICOS Y ALTOS CARGOS.

Me llega este escrito y me ‘invitan’ a que NO LO PARE. NO LO HARÉ ya que casi todo lo que dice es para tenerlo en cuenta, está abierto para todo aquel que crea y quiera poner más propuestas.

EL GOBIERNO: Ha bajado el sueldo a los funcionarios, suprimido el cheque-bebé, congelado las pensiones y reducido la ayuda al desempleo, (PARO), para afrontar la crisis que han generado los bancos, los políticos y los especuladores bursátiles.
Nos gustaría transmitirle al Gobierno lo siguiente:

-        Dediquen su empeño en rebajar LA VERGÜENZA DEL FRAUDE FISCAL, que en España se sitúa alrededor del 23% del P.I.B. (10 puntos por encima de la media europea) y por el que se pierden miles de millones de Euros, fraude que repercute en mayores impuestos para los ciudadanos honrados.

TENGAN LA VERGÜENZA  de hacer un plan para que la Banca devuelva al erario público los miles de millones de euros que Vds. les han dado para aumentar los beneficios de sus accionistas y directivos, en vez de facilitar el crédito a las familias y a las empresas, erradicar las comisiones por los servicios bancarios y que dejen de cobrar a los españoles más humildes, el 30% cada vez que su menguada cuenta se queda sin saldo. Cosa que ocurre cada 1º de mes, cuando les cargan las facturas de colegios, comunidades, telefonía, etc., cuando aún no les han abonado la nómina.

PONGAN COTO a los desmanes de las empresas de telefonía y de ADSL que ofrecen los servicios más caros de Europa y de peor calidad.

ELIMINEN la duplicidad de muchas Administraciones Públicas, suprimiendo organismos innecesarios, reasignado a los funcionarios de carrera y acabando con los cargos, asesores de confianza y otros puestos nombrados a dedo que, pese a ser innecesarios en su mayor parte, son los que cobran los sueldazos en todas las Administraciones Públicas y su teórica función puede ser desempeñada de forma más cualificada por muchos funcionarios públicos titulados y que lamentablemente están infrautilizados.

ELIMINEN – Los sueldos vitalicios…

ELIMINEN-  Eliminar o reducir el senado o senadores, es el más elevado de toda Europa.

ELIMINEN – Eliminar las diputaciones

PROHIBIR POR LEY-  Que los ex presidentes puedan trabajar  y cobrar de la empresa privada y a la vez cobrar su pensión vitalicia.

HAGAN que los políticos corruptos de sus partidos devuelvan el dinero equivalente a los perjuicios que han causado al erario público con su mala gestión o sus fechorías y endurezcan el Código Penal con procedimientos judiciales más rápidos y con castigos ejemplares para ellos.

Que los políticos coticen a hacienda como todo hijo de vecino, ellos son los primeros que defraudan.

Sea cual sea el color del gobierno, toooooooodos los políticos se benefician de este moderno “derecho de pernada”  mientras no se cambien las leyes que lo regulan.

¿Y quiénes las cambiarán? ¿Ellos mismos? Ja, Ja y Ja.

Juntemos firmas para que haya un proyecto de ley con “cara y ojos” para acabar con estos privilegios, y con otros como las tarjetas VISA, o como el despilfarro en coches oficiales y escoltas.
El ser político es una decisión libre, a nadie se le obliga a serlo, por tanto, el acceso a su “trabajo” debería ser como lo realiza cualquier trabajador, por sus propios medios.

Haz que esto llegue al Congreso a través de tus amigos.

 

Algunes de les reclamacions no deixen de tenir un caire populista, tanmateix no invaliden les altres. A.C.

 

 

 

Posted in General, Política | No Comments »

Resposta a un corresponsal

abril 7th, 2012

Benvolgut corresponsal: utilitzant els termes del powerpoint que m’has enviat jo sóc  fanàtic i monotemàtic i no crec poder canviar perquè em base, com tu, en principis que no són conjunturals.  A més, sóc optimista.

Jean Paul Sartre ja va escriure que
“l’infern està pavimentat de bonnes intentions” i tu, pel que fa a les bones
intencions,  eres un infern. Unes bones intencions però, que no toquen res, que ho deixen tot tal qual està. Per la meva part, jo no m’acontente amb el món tal com és i crec que progressa, tot i els passos enrrere que ens veiem sovint obligats a fer de quant en quant.Hi ha la
doctrina neoliberal de la que tu i la teva religió sou uns magnífics propagandístics i que
es basa en unes lleis suposadament naturals. Però ja fa temps que algú
va explicar que el motor de la història era l’interès i l’economia, i
que partint de lo individual es transforma en interès col·lectiu. Des
de que el món és món, hi ha individus i forces que han lluitat per
reenir els privilègis entre les minories (sinó, no són privilègis) i
altres per fer que s’en beneficien el més gran nombre possible -quan
més, millor- . Segons les èpoques canvien els noms de les forces que
lluiten per retenir privilègis o per universalitzar drets, però els
objectius són aquests i sempre els mateixos i la resta és subsidiari. Llegeixo amb el que m’envies glorificant l’occident que civilitzacions ancestrals  com la d’Egypte ja no existeixen. Però es confonen els arguments. No sé si el Japó
o la China són païssos de civilització ancestral, i ací els tens. Com les velles
civilitzacions d’Amèrica llatina, i ara apareix emergent el Brasil;
Com tenim l’Àfrica del Sud i sense cap dubte, més aviat  que tard,
sorgirà tot el continent africà.
Deixant el món, i tornant a o personal: no es pot negar que és cert que hi ha individus que
només tenen al cap “ser rics” però altres, sortosament, solament “ser”. I encara que alguns no ho vulguin, cal sempre
felicitar-se’n  i defensar la diversitat i la democràcia.

Posted in General | No Comments »

« Older Entries