Tenim un repte.
LES NOTÍCIES QUE TU VOLS. SI TU VOLS.
infotelevisio.com
El maig del 2004, proposàrem un pacte a la societat valenciana: amb el
suport econòmic dels ciutadans que volgueren ser-ne socis, posaríem
en marxa un canal de televisió plural, de qualitat, professional i en
valencià. I complírem eixe compromís. Gràcies als nostres accionistes i
a molta més gent que ens va ajudar, InfoTV començà a emetre el juny
del 2005 i durant tres anys fou una televisió de referència per a tots
aquells ciutadans que buscaven informació veraç i digna i la pluralitat
d’opinions que no trobaven en altres canals.
Però sense la llicència de TDT que ens negaren, haguérem de cessar
l’emissió el juny del 2008.
Ha passat ja algun temps de tot això, però continuem pensant que
encara fa falta una televisió diferent, que escolte i deixe parlar a tots,
que no manipule la realitat, que no amague les notícies i que respecte
la nostra llengua i la nostra cultura.
Per això volem rellançar el nostre projecte en Internet, l’únic àmbit on
no ens faran callar.
Però tornem a necessitar molta ajuda. Més que mai. I esta volta, en
forma de subscriptors. Perquè en les circumstàncies socials i polítiques
que hi ha al nostre país, la publicitat no pot ser l’únic suport econòmic
per a un mitjà com InfoTV.
Necessitem un mínim de 100.000 euros a l’any. Per això, busquem
almenys 1.000 persones disposades a pagar, per terme mig, només 27
cèntims al dia, 50 euros cada sis mesos, 100 euros a l’any. A canvi, ens
comprometem a oferir-te cada dia eixes notícies, anàlisis i opinions que
no trobaràs en altres mitjans audiovisuals. Eixe és el repte.
InfoTV canvia per ser ara infotelevisio.com, però el joc net i el
compromís de servei públic són els mateixos. Per oferir-te tots els
colors de la llibertat. Per obrir espais. Per fer les notícies com tu vols. I
només per 27 cèntims als dia.
Imprimeix este full, reparteix-lo a amics i coneguts, emplena’l i envia’l a
a InfoTV. Carrer de Salamanca, 27, porta 10. 46005 València. O bé pe

Segons el Centre d’Investigacions Sociològiques CISIC el 31,4% dels valencians es senten “únicament espayols” o “més més espanyols que valencians”. Per davant solament tenim  Castilla y León, cuna de Castella i germen d’Espanya, i la Comunitat de Madrid, “capital del Reino”.  Després ve la Comunitat Valenciana!

Contrasta la espanyolitat identitaria dels valencians amb la de les altres comunitats amb llengua pròpia. En la Comunitat Valenciana,únicament el 9% d’habitantes es senten més de la seua comuntat autónoma (més valencià que espanyol). En Navarra són el 30%, en Catalunya el 26%, en el País Basc el 24%, en Galicia el 22% i a les Illes  el 21%. Tototes les altres comunitats amb llengua propia doncs, duplquen i tripliquen alPaís Valencià en sentimentiment dentitari propi. I si se’ls repregunta,els valencians no dubten en ratificarel seu entusiasmeme españolista: un 90% de valencianes es declara mmolt orgullós o bastant orgullós de ser espanyol, mentre que  l’orgull de ser valencià baixa al 81%. Quaranta anys de franquisme  expliquen, en part, aquest fenòmen. Aix í com a la insensibilitat electoral a la corrupció!

PAÍS

València, la “Comunidad” més corrupta i mes espanyolista!

Segons el Centre d’Investigacions Sociològiques CISIS el 31,4% dels els valencians es senten “únicament espanyols” o “més méspanyols que valencians”. Per davant solament tenim  Castilla,germeuna de Castella y germen d’España, i la Comunitat de Madrid, Madrid, “capital del Reino”.  Després ve la Comunitat Valenciana.

Contrasta la espanyolitat identitària dels valencians amb la de les altees comunitatas amb llengua propia. En la Comunitat Valenciana, sólament el 9% de habitantes se senten més de la seua comunidad autónoma (més valencià) que espanyol. En Navarra són el 30%, en Catalunya el 26%, en el País Vasco el 24%, en Galicia el 22% y en las Baleares el 21%. Totes altees  comunidades amb lengua propia dupliquen i tripliquen a la Comunitat Valenciana en identidad autonómica. I si se’ls repregunta els valencians no dubten en ratificar aqueste entusiasme españolista: un 90% de valencians es declara muy orgullós o bastant orgullós de ser espanyol, mentre que  l‘orgull de ser valencià baixa al 81%.

Y una altra dada a tindre e compte: el CIS recabà les respostes entre el 23 de gener i el 2 de maç. És dir, cuatre mesos avants, al que la Comunitat Valenciana contribuira encapçalant la compra de banderes espanyoles, segons edades del sector.

El 1936,després de la mort del milicià la Barceloneta va rebatejar el carrer de Sant Miquel com carrer Miquel Pedrola . Es tracta de l’únic vestigi del nomenclàtor de la guerra civil de la Ciutat.

Al llegir la notícia a la premsa vaig decidir nar a veure la inscripció salvada i actualment en curs de restauració.

Per orientar-me al barri em vaig adreçar a un veí que prenia el fresc a la porta de casa seva,un dels veïns que s’havia mobilitzat per conservar la inscripció històrica i la memòria del jove combatent.

Finalment, no sé que m’ha satisfet més, parlar amb aquest home o veure la satisfaccióde la seva cara al constatar  que hi havia gent que s’interessava  per l’acció veïnal de salvaguardar un bocí de la nostra memòria col·lectiva.

De Nació Digital.cat

La sentència de l’Estatut i la manifestació han fet créixer l’independentisme? Com ha canviat la societat catalana? Per analitzar aquestes qüestions entrevistem Xavier Rubert de Ventós, que no es considera pare de l’Estatut però que va redactar el preàmbul del text – i que posteriorment va ser retallat-. “Vaig redactar el preàmbul insistint en que només serem lliures si al nostre país hi poden conviure moltes identitats. Després això va caure, així que em vaig quedar com un pare sense fill”, explica.

Quin missatge llença la sentència de l’Estatut?
És una picada de dits carinyosa perquè el PSOE necessita el PSC. Els hi fa aquesta espècie de jugada, els penja. Però el PSOE, si té alguna possibilitat de seguir guanyant eleccions és seguir plantejant que el PP és pecat pels nacionalistes de tota mena. Es tracta que sembli que la posició del PSOE i el PP són distintes però ja fa molt temps que he vist que no és així.

PP i PSOE és el mateix?
En l’aspecte nacional de Catalunya absolutament. S’entenen perfectament i fins i tot s’han plantejat fer un pacte d’estat “para aclarar eso de Catalunya”… Madrid és el comissionista del que passa a Espanya. De fet, Espanya sense Euskadi seria alguna cosa, sense Catalunya clarament no. Els amics que tinc crispats de Madrid parlen “de la queixa eterna dels catalans, mai en tenen prou, tan europeus que eren i tan xalats que s’han tornat” i pots veure com ho senten. No és pas mentida.

I aquí hi ha el sentiment oposat…
Sí, igual que nosaltres sentim el contrari. Jo sóc espanyolista, en el sentit que m’encantarà abraçar-me, però quan siguem dos. És a dir, per això haurem de ser dos. Primer ambaixador i després abraçar-me. M’encantarà abraçar-me abans amb els espanyols que amb els francesos i m’encanta la gent de Soria però primer ho hem d’aclarir. No pot ser que tinguem un sistema radial, de ports i autopistes dissenyat contra els nostres interessos més elementals. Hi ha condicions objectives, com que Catalunya té una situació geoestratègica estupenda. I encara esperem que els espanyols i els francesos empalmin el tren, i ens facin el corredor del mediterrani.

Una reivindicació històrica….
Quan veus els motius de perquè no s’ha fet… Quan era socialista vaig sentir en converses: “por aquí no, aquí esto ya empalma el mediterráneo con el norte y se nos escapan…”. Això en converses amb tota naturalitat i penses que tú per a ells ets més una matèria perillosa que una persona. Veus que van en contra teu.

Això va canviar la seva manera de pensar?
Jo em vaig fer independentista quan vaig estar de parlamentari a Madrid. Abans no ho era.

Allà va veure que es tracta de frenar qualsevol aspiració catalana i punt?
Sí. Instintivament, naturalment, amb carinyo però…què diuen aquests tios? El que més em va fer pensar va ser que ells es preguntaven quin era el nostre problema. Són ells els que no païen que el problema el tenen ells.

I com hem d’actuar?
Vaig començar a escrivint que havíem de deixar de dir que no ens entenen i que el que tocava dir era que estàvem molt preocupats per a ells i que els cuidaríem. Si havíem de fer aquest gest una mica pedant, crec que avui en dia això ha canviat…

Per què?
La independència ha deixat de ser el llenguatge de quatre eixelebrats, de quatre tocats del bolet i és un llenguatge més versemblant, de diari qualsevol. És el moment de començar a dir que fins ara era el seu problema. Ara, quin és el nostre? Ara comença el tema. Ara si no ho sabem modular, fer un tempo, un ritme, aconseguir-ho i no voler-ho… Hi ha gent que com Peter Pan, a vegades volen no poder poder-ho i així poder queixar-se. Però jo ho vull, no vull voler-ho. Per això cal temps, dedicació, fe. Ara el que em preocupa és com es pot fer.

I es donen aquestes condicions?
Als anys 90, quan Miquel Roca o Pasqual Maragall parlaven de l’Espanya plural els hi van picar els dits. Això de dir com ha de ser Espanya ho fa Castella. Fa quinze anys que es va posar en evidència. En tots aquest anys han aparegut set o vuit estats a Europa petitets, que nosaltres ens hi veiem: per producte nacional brut, per la situació geoestratègica, escala i productivitat econòmica. És innegable que nosaltres tenim unes condicions objectives tant estratègiques com econòmiques. Això cal explicar-ho…

Com?
“Estos catalanes que se vendan el alma por un arancel”, és una frase de l’Unamuno, que explicava el bon negoci i no gaire maco que era la unitat espanyola. Volia dir que entre Espanya i Madrid hi havia una espècie de pacte: jo et cedeixo el poder polític i tu en canvi em fas proteccionisme econòmic. Però ara l’estat espanyol ja no pot fer aquests papers. Ha de fer el que li diu Europa. Això ja no pot ser, no hi ha negoci. Per què li he de donar poder polític si ells no em donen proteccionisme econòmic? Això és que cal explicar al món empresarial d’aquí.

Quins són els sectors més allunyats de la independència?
Tenim dos pols que encara són estranys a l’aspiració independent. Un és l’econòmic perquè els diners són molt gallines, covards i senyorets i l’altre és la immigració de fa 40 anys. Uns són independentistes però molts d’altres continuen en zones de parla castellana i no es volen separar d’Espanya. Suposo que si visqués a Hamburg mantindria un barcelonisme sentimental molt fort, potser més que si visqués a Barcelona. Jo sóc hispà i m’agrada ser-ho, però no vull ser espanyol. Em sento bé al costat d’un noi de Nicaragua i no de l’Espanya polítca que resulta però també em sento bé menjant a Aranjuez i fins i tot m’agrada que siguin menys burgesets que nosaltres.

La sentència de l’Estatut i la manifestació han fet créixer l’independentisme? Com ha canviat la societat catalana? Per analitzar aquestes qüestions entrevistem Xavier Rubert de Ventós, que no es considera pare de l’Estatut però que va redactar el preàmbul del text – i que posteriorment va ser retallat-. “Vaig redactar el preàmbul insistint en que només serem lliures si al nostre país hi poden conviure moltes identitats. Després això va caure, així que em vaig quedar com un pare sense fill”, explica.

Què cal fer ara?
Si fins ara calia fer normal una cosa com la independència ara hem de deixar de dir que la volem. L’hem de fer.

És el moment de la història, en els últims 200 anys, on la tenim més a prop?
Sí, una democràcia només ho és quan s’és feta la tradició. Quan ja passa a ser un modus operandi i no un modus discutiendi. Ens estem apropant a la banalització del terme independentista, en el bon sentit de la paraula. Hi ha molta gent que fa deu anys em deia: Xavier, són manies teves. Ara em diuen, que sembla que sí, que és el que cal.

I ho veu possible?
Sí, però també és difícil i delicat. Alguns ho faran per il•lusió, altres per eliminació i altres perquè no hi ha més remei. No es tracta només de que la gent ara tingui uns sentiments catalans que s’han de respectar sinó per què el que ens tornarà a reunir serà que el pacte o negoci ha canviat de termes i haurem de canviar el contracte. Que se’n parli amb normalitat és el boletin de les classes mitges d’aquí. El mateix Montilla ha avançat uns passos més cap a un costat respecte abans.

Es va celebrar un ple per la sentència de l’Estatut però després al Congrés no es va aprovar cap resolució…
Als XVI-XVII, les classes dirigents portugueses van fer pinya i aquí van anar a pinyes els uns amb els altres. I així em acabat, ells independents i nosaltres penjats.

I l’executiu del PSOE parlava de “respectar les emocions dels catalans”….
No crec que sigui una qüestió d’emocions. Les emocions es produeixen quan la gent va veient d’una manera intuïtiva que no és el millor negoci. Allò que deien els franquistes “con Catalunya sólo hay dos salidas el abrazo o el fusil”, doncs no, podem ser veïns. Ni abraçar-lo, ni anar a trets.

Vostè recolza la proposta de Joan Laporta, Uriel Bertran i Alfons López Tena de fer una solidaritat catalana per la independència?
No ho sé. Quan em trobi persones que ho reivindiquin i m’ho expliquin… Jo no sóc polític. És el mateix que diu ERC.

Creu que ara el que toca és reformar la Constitució?
No.

Però hem arribat al límit de l’autogovern….
Estem sota límit. Però no és pas el moment dels “grands mots”, com dirien els francesos. També això ha de passar, però primer hem d’esperar a que tinguem el resultat de les eleccions. No podem perdre de vista que també ho ha de voler la societat i el diner i a l’Hospitalet. Les enquestes fan molta il•lusió però hi ha molta gent que no vol. Posar-me a demanar coses que irriten encara la sensibilitat de molts catalans, doncs no. La Constitució ja la van fer bé, van aconseguir el que van poder.

Podria posar una data a la independència de Catalunya?
L’any 2025.

A part d’ aquesta demanda cal no oblidar la imputació del president   de la Diputació d’Alacant José Joaquin Ripoll, també  del PP, per cinc delictes vincults a l’adjudicació dels serveis d’escombraries a la Vega Baixa alacantina.

A això s’hi ha de sumar el mateix president autonòmic, Francisco Camps, així com alguns dels seus col·laboradors més propers que  estan esperant notícies del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) pel tema de la xarxa de corrupció de la  trama Gürtel.

Pel que fa a Fabra,  un jutjat de Nules (Castelló) es va fer càrrec de la denúncia presentada fper Vicente Vilar, l’exsoci del resident de la Diputació, també contra la seva exdona, Amparo Fernández –per a qui se sol·liciten vuit anys de presó i 1,1 milions de mutla, i contra alts càrrecs del Govern de José María Aznar per haver cobrat comissions milionàries a canvi de favors polítics. El matrimoni va acumular un patrimoni que no es correspondria amb el declarat a Hisenda, rribant a defraudar més d’1,5 milions.

Cal recordar també que  pel petit jutjat de Nules on es va fer la denuncia  ara fa cinc anys han passat nou jutges instructors i quatre fiscals, i elcas semblava condemnat a no desenredar-se.  Però per sort la fiscalia ja ha fet el pas de demanar condemnes per a Fabra i la seva exdona, així com per a l’empresari Vilar i la seva dona. Aviat hi haurà judici. En tot cas, això cal esperar.

Però no solament aquesta gent del PP tenensubjugat el País Valencià sinó que han extès la seva trama a Mallorca, Comunitat de Madrid Canàries i segons les enquestes tot sembla apuntar que poden guanyar les properes legislatives. A menys que la gent reaccioni a temps. Està més que demostrat però que l’electorat de dreta mostra una incomprensible tolerància amb la corrupció dels seus polítics.

]]> http://www.museuimaginari.net/blog/?feed=rss2&p=4436 0 http://www.museuimaginari.net/blog/?p=4416 http://www.museuimaginari.net/blog/?p=4416#comments Wed, 21 Jul 2010 09:42:42 +0000 acastanyer http://www.museuimaginari.net/blog/?p=4416

Si un que ha seguit els debats del Congrès i del Parlament a la televisió, llegeix varis diaris cada día i no vol perdre un segon més en esbrinar qui té la culpa o qui no la té de fer el ridúl donant l’espectacle de la desunió, ens podem imaginar el què pot pensar el ciutadà corrent que té altres punts d’interès que la política.

El partit polític que ha près per eslogan el  de l’associació Òmnium Cultural, “Catalunya és una nació, té dret a decidir”, no és que tingui raó o deixi de tenir-la, simplenent ha fet prova de més reflexe que els altrespartits.

Anem a veure, la idea de que Catalunya és una nació, estigui consignada en el preàmbul o en el cos del text de l’Estatut és una idea que comparteix la immensa majoria de la societat catalana i part de l’espanyola. I si Catalunya és una nació, solament argucies jurídiques  o una manca sensible d’esperit cdemocràtic  pot impedir-li exercir el dret democràtic a decidir.

I encara més quan l’eslogan obre totes les portes, no en tanca cap, i permet als partits polítics, cosa que tant els agrada, ajustar i precisar el tir segons les circumstàncies del moment. Decidir què? Doncs justamen tallò que més convingui a la societat catalana, des del federalisme a la independència.

De cara a les properes eleccions El panorama dels objectius dels partits polítics sembla ques’aclareixi a Catalunya. I això sempre és positiu.

CiU, per tal de no perdre un vot és capaç de qualsevol cosa,  fins i tot – ella a l’oposició, d’evitar -com diu- de fer fer el ridícul als partits al govern.Tot sigui “pel bé de Catalunya!”.

Mentre,el Partit Popular  – veges per on- s’ha transformat en el paladí de la defensa d’una Constitució que els seus antecessors d’Alianza Popular no van votar.

Esquerra Republicana potser no hagi estat la formació més clara en com arribar al seu objectiu  però sí en exposar obertament que aposta per la independència; dona, per amortitzada la formula del tripartit i  abandona el front de defensa de l’Estatut.  La formula té aventatges i inconvenients: d’una banda sembla que   no hagi governat aquests darrers anys, aquí es queden els seus socis de govern.D’altra banda els molts o pocs vots que pugui recollir seran vots independentistes per bé o per mal.

Els altres partits que  han estat iguals de clars de cara als seus electors han estat ICV i el PSC que es declaren tots dos partidaris de la constitució d’un Estat Federal.

De tots els partits l’únic que té els deures constitucionals fets és paradoxalment el PP. Tots els altres, partidaris com a mínim de la pluralitat nacional de l’Estat i contraris a a la “indivisibilitat de la pàtria” horrible expressió que no sé si encara té curs en els nostres quartels però sí entre els nostres magistrats com ho acaben de demostrar els del                Tribunal Constitucional.

Desprès de la manifestació del 10 de juliol tothom ha dit que hi ha un abans i un desprès.

No citarem els partits que no ens mereixen el nostre crèdit en la qüestió nacional catalana. El PP evidentment, i CiU pels seus càlculs exclusivament tàctics que solament no cansen, com bons conservadors que són, els seus electors.

Pel que fa a ICV i el PSC i que no pensin aquestes formacions que en tenen prou amb les seves proclames.  D’açi les eleccions tenen temps de donar algun pas concret en la direcció del seu ideal federalista,l’objectiu que més s’ha desgastat als ulls de ls ciutadania a l’haver estat els seus partidaris governant durant tants anys de transició democràtica.