Tarja vermella!

Juliol 17th, 2010

tarjavermellaCadascú li podrà trobar al seu partit més afí l’excusa que vulgui.  Però sense unitat per anar a Madrid, desprès de la manifestació del 10 de juliol no es salva cap partit, CAP! Un vol la independència ja, sense aclarir el primer pas que pensa fer en aquesta direcció! L’altre només busca  la divisió dels socis del govern.  I un tercer té por   de  rubricar solemnement  el que pensa i que es va acordar posar al preàmbul de l’Estatut votat: som una Nació! Els  responsables dels partits catalanistes, no és que demostrin una frivolitat inacceptable no posant-se d’acord sinó que manifesten una tràgica inaptitud.  Són -i perdoneu l’expressió- uns ineptes polítics, i haurien de començar a prendre’n consciència si volem anar a algun lloc. Mirant amb lupa és cert que uns partits són més irresponsables que d’altres i que el president de la Generalitat és el qui es manté, sinó pel futur, sí per l’actual situació, en un denominador que podria ser comú. Car ja serà temps a les eleccions de donar faltes i bones. Com sembla  impossible que siguin capaços de posar-se d’acord desprès de la magnifica manifestació,icom cada partit té la seva  part de culpa en els desacords que constatem,TOTS Tarja vermella!

Aquestes ratlles són les que tenia preparades,fruit de la decepció davant les discussions estèrils entre partits a les que hem assistit. Finalment el Parlament ha arribat a un acord i es reitera en que sentimentalment -no jurídicament- Catalunya és una nació tornant a votar el preàmbul de l’Estatut. Vist la irresponsabilitat dels partits val més això que res.

I ara però cadascú a lo seu, a mantenir cadascú la seva petita clientela, prometre el federalisme uns, la independència els altres i el dret a marejar la perdiu els darrers.Cap dels quatre partits catalanistes o conjuntament els quatre plantejarà començar per l’obtenció del denominador comú necessari als seus respectius objectius: el reconeiximent jurídic i no solament moral de la pluralitat  de nacions i  dels pobles que constitueixen l’Estat espanyol i la necessària nul·lació de l’aberrant en qualsevol dels seus sentits de la definició “Espanya una nación de naciones” que s’han stret de la mànega amb l’únic objectiu de dir que “nación solo hay una” i negar a Catalunya que és una nació.Mentre aquesta situació no es pugui canviar, per via constitucional o la que sigui,com a pas previ a qualsevol solució que no sigui l’actual ” indivisible unidad de la pàtria”, solament es tractarà d’anar  “parlant per parlar”.

Fins que canviïn les circumstancies i vingui algú i per dir: “Fins aquí hem arribat. S’ha ha acabat el broquil!” No serà la primera vegada que passi a la nostra història.

Primer pas, retrobar la dignitat i l’Estatut que hem votat

Juliol 13th, 2010

aznarRajoyElPeriódico)Els hereus del franquisme, els grans democràtes del Partit Popular han perdut la por. Els seus avantpassats s’ampararen a les armes i als i dictadors, Hitler a Alemanya, Mussolini a Italia i Franco a Espanya.

(ElPeriódico)

Ara,  ells s’omplen la boca  amb la paraula democràcia.

Signe dels temps.Però l’objectiu no ha canviat; és exactament el mateix  i tots els demòcrates espanyols, polítics(barons del  PSOE), escriptors (Almudena Grandes), cineastes (Almodóvar), cantants (Ana Belen i Victor Manuel) per citar uns quants noms, n’haurien de ser conscients. Però una cosa són els principis democràtics i una altra cosa els seus sentiments nacionalistes espanyols que nosaltres que no els hi neguem  tal com ells neguen els nosaltres, o millor dit tal com ells deixen fer amb nosaltres.   Des d’aquella època negra expressions com “rojos separatistas” han deixat elpas a recursos al Tribunal Constitucional d’una Constitució que el PP no va votar. Rajoy i el seu mentor Aznar s’acaben de declarar satisfets que “la Constitució no coneixi altra nació que l’espanyola”. Ara, això sí, el famós tribunal  no accepta per Catalunya el terme nació però accepta la terminologia “societat catalana, poble català al costat de poble espanyol.A més de considerar-ho a primera vista de poc rigor” jurídic, com es menja això?

Una  manifestació de les característiques  de la del 10 de juliol és comparable a un segon referendum.

El president de la Generalitat i el portaveu del govern del tripartit Joaquim Nadal, malgrat les veus de satisfacció amb la sentència que provenen de La Moncloa acaben d’exigir-li a Zapatero que rescati la integritat de l’Estatut votat`pels catalans. Això pot ocasionar  al Congrès un vot diferent entre socialistes catalans i espanyols. Si els partits catalanistes no són capaços d’unir-se per afrontar conjuntament  a Madrid la pretesa legalitat d’una sentència barroera d’un tribunal en fora de joc ( en molt de temps  la  política espanyola no els oferirà millor casió) hauran demostrat un cop més  que davant Espanya no fan el pes.

És solament a partir de que  haurem retrobat la integritat de l’Estatut que hem votat i la dignitat, que, sobretot de cara a les eleccions, cadascú haurà d’exposar els límits que es fixa per Catalunya.

Catalunya és una nació i té dret a decidir

Juliol 11th, 2010

quatrebarres72manif10jul

Elprocés d’unificació socialista que va donar pas al PSC l’any 1978 format pel Partit Socialista de CatalunyaCongrés (PSC-C), el Partit Socialista de CatalunyaReagrupament (PSC–R) i la Federació Catalana del PSOE, fou un encert historic . Sense aquesta integració del moviment obrer de la immigració massiva que va generar el franquisme,  avui, seria potser tan legítim però no tan evident que Catalunya és un sol poble, o com a mínim hi hauria unes reticències que avui són minoritàries.

En tot el procés d’ampliació  de l’autogovern i de defensa del nou Estatut l’actitud del president Montilla ha estat encertada. Però tan el PSC  com el PSOE-s’han d’adonar que hi ha un antes i un després a partir de la retallada de l’Estatut pel Constitucionl d’una una llei del Parlament, votada per les Corts generals espanyoles i  referendada pel poble català.

No hem d’oblidar  que el socialisme, tant l’espanyol com el català ténen una assignatura pendent, el Federalisme. La sola solució per deixar d’una vegada per totes el nacionalisme espanyol del segle IXX com tan encertadament l’ha qualificat el magistrat català Èugeni Gay disconforme amb alguns aspectes de la sentència sobretot pel significat  que s’atorga al concepte nació. Segons la seva opinió es fa una interpretació forçada del preàmbul de l’Estatut on en cap moment es qüestiona la sobirania de l’Estat Espanyol; no s’entén com s’accepta que hi hagi una “ciutadania catalana o un “poble català” al costat de la ciutadania espanyola o el poble espanyol i no es pugui fer la mateixa lectura respecte al terme nació.

Aquí nosaltres aconsellaríem al magistrat  Gay que no jugui amb els seus collegues, capaços  de fer desaparèixer els termes  “ciutadania catalana o “poble català”per tornar a l’expressió de Franco: “españoles todos”.

Fa uns dies escrivia un article titulat “El paper històric del president Montilla on  pretenia que aixequés des de Catalunya la bandera del federalisme espanyol. Si  els socialistes espanyols o la intel·lectualitat espanyola necessitessin Montilla per ser fidels als seus principis democràtics, malament anem.

No,! Amb un milió i mig de catalans mobilitzats, al president Montilla, com al president Zapatero se’ls hi acaba el recorregut si no treuen les conseqüències que la situció imposa.És més perillós un poble indignat que un poble emprenyat.  Han d’optar -sobretot el segon- entre els principis  democràtics o aliniar-se amb els postulats nacionalistes de la dreta espanyola. I pel que fa al president de la Generalitat la seva pedagogia l’ha d’exercir a Catalunya, mantenint, reforçant i integrant aquelles  masses que a la sortida del franquisme cridaven Llibertat, Amnistia,Estatut d’Autonomia, i avui diuen Som una nació i tenim el dret a decidir”.

O això, completant l’acció del 1978, o el PSC perdrà el tren per esdevenir el que els seus adversaris polítics volen que sigui, la corretja de transmissió a Catalunya, no del socialisme, sinó del poder espanyol.

L’Estat espanyol, amb els segles de poder a les seves espatlles rarament comet errors. Ajudat per la dreta més reaccionària acaba de cometre’n un amb la sentència  d’uns magistrats desprestigiats. Es tracta per Catalunya que no té més armes que l’acció política per reivindicar els seus drets , de no fer ni un pas enrere!  Els ciutadans han parlat, ara la paraula la tenen els polítics

manif10jul

Futbol

Juliol 9th, 2010

futbolMai hagués pensat que podia penjar a aquest bloc un escrit sobre futbol. Però és que aquest país que es diu Espanya és un cas!

Aquí tenim dos equips especialment emblemàtics el Barça i el Real Madrid. Durant la dictadura alguns deien amb proves per avalar-ho, que el Madrid era l’equip del règim.  I ara en democràcia, no sé si pels interessos econòmics que representa (però en aquest cas també els representa el Barça) o per motius polítics, els mitjans de comunicació d’àmbit estatal promocionen fins el ridícul el Madrid, els seus jugadors i tot el que afecta aquest equip. El cas és que Catalunya que ha estat el motor d’Espanya en molts àmbits, entre ells, (cada vegada menys per cert, l’econòmic), també, amb el Barça és l’artifici i el centre nuclar de l’equip que tant d’orgull procura al nacionalisme espanyol.

No sé, a hores d’ara si l’equip d’Espanya serà o no campió del món. Pel cas és igual. Tenen unMadrid, l’equip que pretén que representi “a tots” que es gasta milions comprant jugadors estrangers que no poden jugar a l’equip “nacional”. Fins amb el futbol Espanya ho fa malament com pot; i la font d’alimentació de l’equip d’Espanya, no solament en jugadors,  sinó en la tècnica iestil de joc ho deuen quasi exclusivament a la Masía i han de recórrer a la pedrera del Barça! Com no voleu que no puguin veure Catalunya ni en pintura!

Un Regne Unit, civilitzat, accepta que un equip d’Anglaterra pugui jugar els mundials. Cada vegada la situació del nostre Estat és més ridícula i insostenible inclús en temes com el futbol. El seu nacionalisme, La ignorància i la prepotència, barreja d’inconsciència i frivolitat generen una societat, cada cop menys acceptable.

Primer bjectiu, la dignitat

Juliol 7th, 2010

Sin manifcat

Des del 1714Catalunya no ha manifestat  amb contundència a seva voluntat d’independència.

I quan diem Catalunya estem parlant de la burgesia catalana. Durant la dictadura  amb el seu millor exponent Òmnium Cultural l’associació que combinava el franquisme dels seus fundadors amb el mecenatge a la cultura catalana i el seu catolicisme que comparat al nacional catolicisme espanyol  podríem dir-ne que quasi era progressista, el que més es pretenia  era tenir preparada la solució per la sortida del franquisme, una solució que excloïa la generació que va perdre la guerra… però no la que la va guanyar! I això, amb el consentiment de tothom. I de “aquellos polvos” no ens ha d’estranyar que tinguéssim “estos lodos”

Últimament,tal com ha anat el procés del nou Estatut, el recurs del Partit popular i la sentència del Tribunal Constitucional, la resposta de Catalunya ha de ser unànime. Es tracta d’una qüestió de dignitat. El nou <Estatut representa un progrés indiscutible en el finançament i l’autogovern. I l’objectiu essencial ha de ser  reconquerir les les retallades del Tribunal gràcies  a l’acció política i deixar-les sense efecte.  I el president de la Generalitat i el seu govern això ho tenen molt clar. Espanya ho ha fet tan mal com ho ha pogut i ara tothom s’apunta a intentar apropiar-se per la seva tesi particular l’èxit previsible de la manifestació.

I la realitat és la qu és. I quina és o hauria de ser aquesta realitat? Una resposta unànime a la sentència del desprestigiat tribunal. I si no tinguéssim la solució, ens la hauríem d’inventar: Una manifestació multitudinària encapçalada  per  les autoritats del país amb el president de la Generalitat i del Parlament darrere una senyera, seguits pels partits polítics, les innombrables associacions i arropats pels ciutadans.

L’endemà, ja tindrem temps, sobretot de cara a les eleccions, a que cada partit reprengui els seus objectius, obertament, sense complexos. ense trampa, amb valentia , la sola actitud que a la llarga pot convèncer els ciutadans. Els independentistes per la independència, els federalistes el federalisme, i Artur Mas… el seu somni de ser president.

El paper històric del president Montilla

Juliol 5th, 2010

montillapalau

Des de que José Montilla va ser elegit president vaig escriure ací mateix que m’inspìrava confiança. Dençà, les seves declaracions i els seus actes, abans i desprès de la sentència del Tribunal Constitucional han corroborat la meva opinió i es pot constatar un cop més amb les seves darreres declaracions fetes a les portes de les eleccions al diari El Períodico . S’hi pot estar més o menys d’acord amb aquestes declaracions però la conclusió és que l’elector pot saber a què atendre’s. Hi declara que la sentència sobre l’Estatut és  un “fracàs” per al PP i alhora, expressa la seva indignació amb el Constitucional. Considera que “l’Estatut és un símbol, i la sentència una agressió que afecta la dignitat del país i fa un gran favor a “separatistes i separadors”, i afegeix : “Al llarg de segles han canviat fronteres, paísos i imperis. No sé que passarà a Catalunya d’aquí 50 anys”. Per la seva part, ell defensa l’Estatut votat pel Parlament, les Corts espanyoles i el poble català. Esquerra Re publicana opta per la independència, i CiU, co sempre, juga a “esquivar el bulto“. José Montilla en el seu paper de President de la Generalitat confia en forjar la unitat catalana en defensa de l’Estatut. ” La unitat per defensar allà el que acordem aquí”. I això malgrat Que segons sembla, Rodríguez Zapatero “dóna per acabat el procés de descentralització“. I aquí tenim el quid de la questió.

Per canviar la Constitució no hi ha actualment majoria suficient però el paper històric d’un president de la Generalitat com José Montilla podria ser de preparar l’opinió catalana, encapçalar des de Catalunya i sentar les bases del federalisme de l’Estat  al programa del socialisme espanyol i català. Seria la manera d’una vegada per sempre de d’obrir o tancanr portes deixant, no sé si definitivament,  de majejar la perdiu en el tema de l’organització territorial d’aquest malaguanyat i inacabat Estat plurinacional. Amb el seu curriculum i la seva posició només li faltaria al president Montilla la voluntat,  l’ambició personal i el coratge polític necessari per intentar-ho.

Ser americà no és una qüestió de sang

Juliol 2nd, 2010

senyeraAquesta frase que acaba de pronunciar el president dels EstatsUnits Barack Obama, “ser americà no és una qüestió de sang sinó de compartir valors”, fa temps que Catalunya l’ha fet seva, i és un dels factors de la seva pervivència com a nació. I Com els EEUU, a Catalunya són els nous vinguts que han adoptat i compartit els valors de la nació d’acollida i no al revés com malauradament ha passat al País Valencià. Malgrat una a conquesta  militar, llargs períodes de monarquia absoluta , una dictadura, una guerra civil seguida de nou de quaranta anys duna altra dictadura, la societat catalana ha resistit i pogut conservar els seus valors democràtics com Espanya els seus tradicionals de quan el sol no es ponia sobre el seu territori. I en certa manera encara estavem com qui diu fa quatre dies en aquesta conjectura. Únicament en aquests últims trenta anys de democràcia continuada, Espanya ha evolucionat més que en els darrers trecents anys. I en la mesura que la societat espanyola es democratitzi  canviarem la “conllevància històrica entre Catalunya i Espanya per unes relacions diferents  . I en el lloc de Rodriguez Zpatero evitaria pronunciar frases  definitives com “amb la sentència del TC arribarà el final de la descentralització política catalana. Ell no pot oblidar, a menys que necessiti guanyar-se una pausa,  que el socialisme espanyol té una assignatura pendent, el federalisme. I per poc que les circumstàncies hi ajudin és l’Estat espanyol el qui pot arribar a considerar  el federalisme potser no com la millor solució per  ell,  però sí com un mal menor.

Sentència del TC, decepció i indignació

Juliol 1st, 2010

magistratsTCL’escriptor i periodista, Eduardo Haro Teglen, avui desaparegut, es consideraba “un niño republicano” i jo també m’he considerat sempre un “nen de la Guerra”. I a tal efecte he estat repúblicà i difícilment he pogut admetre l’actitud de l’Església catòlica contra aquella tímida tentativa republicana de trencar amb “l’Espanya eterna”. I he estat nacionalista, fidel als valors dumans i democràtics de tothom – la sola manera acceptable, a meu entendre, de ser nacionalista.

I la manera de conciliar el meu nacionalisme i el meu republicanisme espanyol ha estat amb el federalisme. Però com molta gent, amb el circ de la sentència del TC la paciència se m’està acabant. No trobo explicació raonable per què els tres indivius de la image a sobre que s’estan fumant un puro darrere les barreres de la plaça de toros de Madrid -i que segur que troben constitucionals les curses de braus-puguin dissertar sobre “el diví i l’humà” i i  més precisament sobre el que se senten els ciutadans de Catalunya consultats en referèndum al qual han respost majoritàriament que Catalunya és una nació. Per un costat hi  ha la legitimitat del poble de Catalunya amb els valors que l’ han mantingut viu com país al llarg de la història, i de l’altre estan els magistrats d’un tribunal desprestigiat convertit en camp de batalla d’interessos d’uns i altres.

La sentència del TC no elimina la frase de l’estatut que defineix Catalunya com una nació, però sí la converteix en una declaració retòrica sense més validesa que la sentimental però sense cap valor jurídic.

Resposta institucional al TC

Juny 30th, 2010

Extracte de la Declaració institucional del president Montilla

·Benvolguts conciutadans,

escut generalitat

La indignació que sentim davant la sentència d’un Tribunal Constitucional que, com hem dit de forma reiterada, està lamentablement desacreditat i moralment deslegitimat per dictar aquesta sentència. no ens ha d’impedir afirmar amb rotunditat que l’Estatut que varem votar segueix vigent i ha estat declarat constitucional molt majoritàriament.

L’Estatut és ben viu però s’ha vist afectat.  PP no ha assolit el seu objectiu polític. No podrà limitar les nostres aspiracions d’autogovern. Persistirem en les nostres conviccions i en la voluntat democràtica del poble de Catalunya.

++

El Tribunal Constitucional ha comès una gran irresponsabilitat. No ha fet honor a la seva alta missió i ha escrit una de les més tristes pàgines de la seva història política i jurídica al llarg d’aquests anys.

El Tribunal ha estat més obsessionat en dictar sentència que en fer Justícia i vetllar pel compliment del pacte constitucional. Serà recordat com el tribunal amb menys visió d’Estat que mai ha tingut la democràcia espanyola. Ha fet un mal servei a Catalunya, a Espanya i a l’esperit inclusiu de la Constitució del 78 que ningú pot segrestar.

++

Com a President de Catalunya, en tot moment he manifestat -i avui ho reitero- que ens correspon a tots, com a senyal de respecte a l’Estat de Dret, acatar aquesta sentència.

Però acatar no vol dir compartir. I no comparteixo el contingut d’aquesta sentència, en allò que qüestiona l’Estatut, convençut com he estat sempre de la constitucionalitat íntegra de l’Estatut acordat entre el Parlament de Catalunya i les Corts espanyoles, i referendat majoritàriament pel poble de Catalunya.

Acatar no vol dir renunciar. No renunciarem a res del que s’ha pactat, signat i votat.

Ens hem sentit maltractats en aquest procés però, ara, en cap cas ens sentim vençuts. Tot el contrari.

No hi ha tribunal que pugui jutjar els nostres sentiments ni la nostra voluntat. Som una nació.

No renunciarem a la satisfacció plena de les aspiracions d’autogovern contingudes en l’Estatut que varem votar.

Les institucions catalanes i el poble de Catalunya han de poder expressar, serenament, la voluntat de no renunciar a cap de les seves aspiracions i exigir el respecte a la nostra dignitat com a país.

Primer.- He proposat que els grups polítics que volen defensar l’Estatut votat pel poble intentin acordar una resposta conjunta a la Sentència. Segon.- Convocaré els presidents dels grups parlamentaris, al llarg d’aquesta setmana, per valorar la Sentència i les seves conseqüències jurídiques i polítiques.

Tercer.- Demanaré comparèixer davant el Parlament de Catalunya, per expressar la meva posició política i el capteniment de la Generalitat i per donar compte davant la cambra de les actuacions dutes a terme i de les que consideri convenient impulsar en els propers dies.  I compareixeré també per establir la millor resposta política i institucional possible, per defensar l’Autogovern de Catalunya, del qual l’Estatut n’és la seva expressió màxima i al que els catalans no pensem renunciar.

Quart.- He parlat amb el President del Govern d’Espanya. Li he traslladat, sense ambigüitats, la nostra decepció per un procés i una sentència que mai no s’hauria d’haver produït. Aquesta sentència no pot derivar cap a una crisi de confiança. Tenim un problema que només la voluntat política i la determinació conjunta de les institucions polítiques catalanes i espanyoles podrem superar, si ens comprometem junts a desenvolupar tot el que hem pactat, acordat, votat i referendat. Caldrà refer el pacte polític que va possibilitar l’Estatut per superar les conseqüències polítiques i jurídiques d’aquesta sentència.

Cinquè.- Convençut que el nostre poble ha de fer sentir la seva veu per expressar el seu sentiment d’afirmació nacional i la seva voluntat de governar-se, us vull demanar, benvolguts conciutadans, que respongueu massivament a la proposta de manifestació que forces polítiques i socials han d’organitzar per poder expressar cívicament i democràticament la nostra voluntat d’autoafirmació i d’autogovern.  Caminem junts, units, tots els que estimem el país i defensem l’autogovern. Fem de la senyera, la nostra pancarta unitària. I demostrem que som una nació i que formem un sol poble.

L’Estatut es va fer amb ànim de concòrdia. Un ànim que Catalunya ha de mantenir, però que exigeix també el respecte i el compromís dels altres.

Ciutadans i ciutadanes de Catalunya:

Defensaré íntegrament el contingut del nostre Estatut.

L’Estatut es l’expressió majoritària de la unitat civil i política del poble de Catalunya.

L’Estatut és la nostra Llei de lleis. Tot allò que conté, com a expressió jurídica d’una voluntat política compartida, ens ho hem guanyat a pols i ho farem valer a través dels instruments més adients.

Ara és el moment d’expressar la grandesa de Catalunya.

De manifestar la nostra indignació amb la serenitat d’un poble madur i que sap el que vol.

D’afirmar la nostra voluntat d’autogovern amb determinació.

De treballar amb intel·ligència i passió per assolir tot el que ens havíem proposat quan varem pactar l’Estatut.

D’exigir el compliment del pacte polític que va fer possible el nou Estatut i de posar, per tant, a totes les institucions que el van subscriure davant de les seves responsabilitats.

Creieu-me, la fórmula d’èxit és mantenir inamovible la nostra unitat al servei d’un objectiu tan assenyat com el d’exigir el compliment d’un pacte i mantenir alhora la voluntat democràtica expressada pel poble de Catalunya.

Estic convençut que podem superar aquesta prova.

Tenim més determinació política i més instruments per assolir tots els objectius que ens havíem marcat, sense cap mena de renúncia. Aquest Estatut és fort perquè el país és fort. Alguns el volen fer trontollar, però no podran perquè els seus fonaments són sòlids.

El volem tot, íntegre, desplegat en plenitud, perquè és el que va voler el poble de Catalunya.

Però vosaltres teniu la paraula.

Mentrestant, jo, com a President, defensaré l’Estatut. El nostre Estatut.

Amb aquest esperit actuaré, determinat més que mai a fer honor al compromís que vaig adquirir en prometre el càrrec de President de la Generalitat.

Aquesta és la meva paraula. Aquest és el meu compromís.

Visca Catalunya”

Hi han altres respostes possibles. Aquesta, avui per aviu, és majoritària.

Per què m’agrada viure a Catalunya

Juny 29th, 2010

drets humans

La circumstància de l’exili patern al finalitzar la guerra civil ha fet que hagi hagut de passar mitja vida a França, el país dels enciclopedistes,  país que va acabar de segellar la seva unitat com Estat emparat amb la Proclamació  Universal dels Drets de l’Home i amb la llibertat i emancipació dels seus ciutadans.

I l’altra meitat de la meva vida l’he viscuda a l’Estat l’espanyol,  el país de la Santa Inquisició, el país de l’expulsió dels jueus i dels moriscos, el país dels cops d’Estat i pronunciamientos”, país de la intolerància, que ja hem tingut ocasió de qualificar com el país que ha imposat la seva unitat al crit de “Vivan las cadenas!” i en ple segle XX al de Viva la Muerte!” Un país que es sorprèn  de no haver resolt encar amb aquestes condicions a seva unitat!

Bé, per ser precis, exactament a Espanya mateix no hi he viscut, perquè he tingut la sort de fer-ho a Catalunya, i això ho ha canviat tot, fins al punt que de no haver estat així, probablement m’hagués hagut de retornar  al país on finalment he passat part de la infancia  i l’adolescència fins ben entrat a l’edat d’adult.

A Catalunya he trobat un país socialment  i políticament civilitzat.

Pel meu treball he hagut de viatjar a Madrid “la capital del regne”. I que voleu que us digui, allò és un altre país, Transpua  la història passada i també de la més recent i l’actual . Fins i tot les pintades polítiques ho reflexen i sembla que han acabat de guanyar la guerra civil ahir mateix. Òbviament existeix el Madrid democràtic però el “carrer” .és dels altres, i la premsa; en tot cas, així ho percebeixo jo quan hi vaig. I quan tornes a Barcelona –També pot ser pel fet de la llengua- et trobes com a casa.

Inclús el País Valencià és diferent. Allí també és territori “comanche”. Tinc un amic, nacionalista valencià  que ha vingut a viure -a exiliar-se com diu ell- a a  Barcelona. on té la possibilitat que no té a València ciutat de respirar aires de tolerància i de criar el  fill en la seva pròpia llengua.

Si a Catalunya, a més del pòsit de la Història  que ha forjat una societat amb un tarannà pacífic i civilitzat, li afegim les qualitats naturals d’un paysatge i un climat també ponderats i equilibrats, tenim  motius més que suficients que fan  l’estància  del més agradable.

Compte! No ens malinterpreten! a Catalunya  i a qualsevol país amb les seves mateixes característiques cíviques i democràtiques.